Entrevista a Toni Vilà, investigador de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat de Barcelona

ANNA: En aquests mesos de crisi social i sanitària, una les grans preocupacions del sector ha estat, i és, quina és l’afectació que aquesta situació està provocant en l’àmbit dels serveis socials. Avui, per parlar sobre serveis socials en temps de crisi, hem convidat en Toni Vilà. En Toni és investigador a l’Institut de Govern i Polítiques Públiques i és membre del Consell Assessor de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social a Catalunya. Benvingut, Toni, al nostre cicle Reflexions de futur.

TONI: Gràcies, moltes gràcies. De primer, us agraeixo molt que em convideu a aquestes sessions de reflexió, perquè penso que estem en un moment d’aquells tan complicats, amb un futur molt incert, i anàvem dient: estem entrant en una era nova i tal, i el coronavirus ens hi ha situat de cop. Estem davant de tantes incerteses que penso que va molt bé que anem reflexionant perquè no sabem amb què ens trobarem.

A: I tant! Moltíssimes gràcies per acceptar de participar en aquest cicle. Toni, quina és la situació que el coronavirus ha fet visibles i quines mesures s’han pres?

T: Jo penso que, com totes les crisis, el que fan és fer emergir totes les problemàtiques, algunes de les quals ja venien de molt lluny, però també les bondats dels serveis socials. Penso que, en aquests moments, tenim les dues perspectives: el bo i el dolent; algunes ja feia molt de temps que estàvem dient que sorgirien, sobretot arran de les grans retallades de l’altra crisi, o sigui que anem a la nova i encara no hem superat l’anterior. Llavors, d’alguna manera ha fet emergir tot això i el que passa és que s’ha visibilitzat molt en l’àmbit de la gent gran, i sobretot de les residències, on s’han produït desgràcies, s’han vist les conseqüències de les retallades, que faltava personal, faltaven recursos humans, faltava una mica de tot…, però això ha fet que s’amaguessin altres problemàtiques jo penso que igualment greus. Per exemple, pel contacte que he tingut amb gent de l’àmbit de la discapacitat ha passat igual: es trobaven que arrossegaven molts problemes de les retallades i en aquests moments estan en una situació límit i que ja no poden més. Això fa que ens replantegem una mica tot el model i la manera de fer. O també l’àmbit de la infància, tots els nens confinats tant de temps, ara es discuteix què ha passat amb el dret a l’educació? Què és més important o una cosa o l’altra? O, per exemple, el drama de la violència de gènere, que durant aquest temps ha emergit amb molta força. S’han pres mesures però que són d’emergència.
Ara, a partir de quan sortim de la crisi del coronavirus, que ja veurem quan serà, ens trobarem amb una crisi social i econòmica que ens ho farà replantejar tot. Penso que és un moment important i que requereix pensar-hi i reflexionar-hi.

A: Com creus que ha afectat els drets dels usuaris de serveis socials les mesures preses en motiu de la pandèmia?

T: Primer, jo penso que el dret als serveis socials és un dret molt dèbil. És un dret humà, perquè la Declaració dels Drets Humans ho diu, les lleis de serveis socials ja començaven a posar drets objectius, la llei de la promoció de l’autonomia personal també parlava de drets objectius, però després, en la pràctica, eren drets molt dèbils. Alguns, com la mal anomenada llei de dependència, a la pràctica s’ha anat retallant i ha quedat en molt poca cosa, ara sembla que torna a sortir però aquest és el col·lectiu de gent més desfavorida. Per tant, jo penso que el dret als serveis socials s’ha de potenciar i ha de ser un dret de veritat.

Quant als drets dels usuaris, doncs ha passat una mica el mateix, s’ha debatut molt sobre quins drets tenien i aquests dies, amb la pandèmia, s’han lesionat molts drets, sobretot els relacionats amb la dignitat de les persones: aquesta gent que ha hagut de morir sola, aquesta gent que s’ha trobat terriblement sola en una residència tancada tant de temps, o les persones amb discapacitat, què suposa per a elles el confinament? Finalment es va decidir que podien sortir unes hores perquè ja es veia que no podien aguantar-ho més. Per tant, jo penso que hi ha hagut lesions dels drets molt importants.

De tota manera, jo penso que no cal declarar més drets, a vegades es diu: farem una cartera de drets. Primer, hi ha els drets i hi ha els deures. Aquestes dies s’ha vist molt, no? Amb la gent que ha complert els drets i els deures que tenim, també, d’alguna manera, amb l’altra gent, i això és important. En segon lloc, s’ha de tenir en compte que el dret al serveis socials costa diners, i es fan moltes lleis sense fer-ne un pressupost. Es fa una llei fantàstica i d’on sortiran els diners? Jo penso que les lleis han de ser honestes i quan nosaltres declarem un dret com el dels serveis socials, que costa diners, o el dret a la sanitat o a l’educació, hem de tenir en compte que cal tenir els diners necessaris per poder-los tirar endavant. Per això crec que no cal declarar més drets, el que s’ha de fer és que els drets que hem declarat es compleixin de veritat i així evitar el que està passant aquests dies. També falta molta reflexió des del punt de vista de l’ètica i començar a pensar realment en tot el que ha passat, en tots aquests drets lesionats…, hauríem de reflexionar-hi molt per tenir criteris molt clars sobre com s’han d’exercir aquests drets.

A: Quin impacte tenen o haurien de tenir les mesures preses en l’àmbit dels serveis socials en relació al Tercer Sector?

T: D’aquesta crisi, el que n’ha sortit molt enfortit és l’àmbit de la sanitat. Avui veia a les notícies que sanitat tindrà uns grans pressupostos, i és veritat que els necessiten. Però en canvi els serveis socials són el gran perdedor. S’ha dit: bé, les solució per a les residències és que passin a sanitat, quan els serveis socials (i aquí haig de fer una reflexió a favor dels treballadors dels serveis socials, que s’han jugat la vida igual que els de salut i amb molt pocs recursos i, en canvi, socialment no han estat reconeguts com els de salut que, repeteixo, ho tenen ben merescut, però, en canvi, els treballadors dels serveis socials han quedat amagats i com a culpables, i el problema era sanitari, no de serveis socials. A la gent que estava en una residència de gent gran o de discapacitats, qui els havia de garantir el dret a la salut era precisament la sanitat, no els serveis socials, que no hi entenem de salut. Per tant, penso que els professionals han demostrat la gran vàlua i ara es comencen a reconèixer els drets socials com una cosa essencial i es comença a reconèixer el paper dels treballadors en l’àmbit social, dels cuidadors, de tot el tema de les cures. És una feina molt mal pagada i molt poc valorada, penso que és l’hora que es reconegui aquest tipus de feina i que es retribueixi tal com es mereix.

Anant directament a la pregunta que em feies sobre el tema del tercer sector, deia que la sanitat ha sortit molt enfortida i després el sector públic, i el sector social ha quedat molt malament. I això del sector social és un paquet molt gros, hi ha moltes coses a dintre: des de les entitats privades i les que tenen afany de lucre: n’hi ha que ho fan bé, no hi tinc res en contra i n’hi ha que no tant, i sobretot han començat a emergir molts grups inversors. El grup inversor va a guanyar diners, aquests sí que ho tenen claríssim que han de guanyar diners, i a vegades queda una cosa…, com que no correspon gaire fer diners a través dels serveis socials, quan el que estan fent són prestacions a gent molt vulnerable i a gent molt necessitada. Per tant, cal distingir dintre del sector privat, penso que a vegades es parla en general, com si tot fos el mateix. I després jo penso que hi ha el tercer sector, que és un sector sense afany de lucre que són els mateixos pares que han creat l’entitat, l’associació, la fundació…, tot aquest gruix d’entitats que també són molt diferents; aquestes entitats han quedat dintre del gruix del sector privat i no se’ls ha donat el reconeixement que es mereixen, sobretot per la funció pública que estant fent, o si no li voleu dir pública, d’interès públic. Aquestes entitats tenen vocació de fer un servei públic que no s’ha tingut en compte.

Avui dia penso que hauríem d’anar cap al concepte de governabilitat, i governabilitat vol dir que no és només el sector públic que mana, el sector públic deixa entrar els ciutadans a la presa de decisions, i els ciutadans a través de les entitats representatives, moltes de les quals són del tercer sector, això que avui dia s’està anomenant la coproducció de polítiques, perquè aquestes entitats puguin participar-hi. En aquests moments, que sortirem d’aquesta emergència del coronavirus amb una situació de gran empobriment i que hi haurà grans problemes, penso que el sector públic no s’ho pot fer sol, no podrà, no té recursos suficients. Per això penso que és el moment sobretot que les entitats d’iniciatives socials del tercer sector d’alguna manera col·laborin amb el govern, que el govern els deixi col·laborar. Això que en diem participació ara, a totes les lleis diu participació consultiva i assessora, vol dir que no té capacitat de decisió, diu però la seva decisió no és vinculant. Jo penso que hauríem d’entrar en una altra fase perquè el tercer sector pugui col·laborar amb el sector públic i col·laborar conjuntament, perquè el tercer sector coneix molt bé la realitat del dia a dia, doncs col·laborar conjuntament i començar a coproduir les polítiques públiques i, també, les polítiques de servei social. Seria una nova fase que haurem de començar a explorar així que sortim d’aquesta situació d’emergència en què estem situats ara. Després de l’emergència sanitària, penso que està venint, i amb molta força, una emergència social i econòmica de la qual ens costarà molt de sortir.

A: Moltes gràcies, Toni, per compartir amb nosaltres les teves reflexions i per posar en valor un cop més el paper que els treballadors i les treballadores del tercer sector social han tingut i tenen en aquests moments de crisi. Moltes gràcies!

T: Gràcies a vosaltres.

A: Esperem seguir comptat amb tu en futures ocasions. Fins aviat!

T: Adéu!