Entrevista a Miriam Hatibi

Consultora de comunicació i activista antiracista

Anna M. – Taula Tercer Sector (A): Benvinguda, Míriam, al nostre cicle d’entrevistes Reflexions de futur.
Míriam, creus que a les reivindicacions feministes s’hi està incloent la situació i les necessitats de les dones des d’una perspectiva d’interculturalitat?

Míriam Hatibi (M): Crec que el feminisme sí que està tenint en compte que a dia d’avui hi ha mancances a l’hora d’arribar a moltes dones i de cobrir les seves necessitats, però crec que el que hi ha és més una consciència d’aquesta necessitat que no pas intenció de posar les eines i els recursos perquè això se solucioni. A dia d’avui, segueix havent-hi moltes dones que s’estan quedant enrere i segueix trencant-se el sostre de vidre per a algunes dones però no per a totes, i més enllà de la reflexió de “això no s’està fent com s’hauria de fer”, ara el que cal és realment fer un pas endavant i que es comenci a canviar.

A: Des d’aquesta perspectiva d’interculturalitat i, concretament dins de la comunitat musulmana, han canviat els reptes i necessitats de les dones arran de la Covid?

M: Sí que és veritat que arran de la Covid hi ha molts espais presencials de trobada que han deixat d’existir i això dificulta la vida a moltes persones. Dins de la comunitat musulmana hi ha molta diversitat, moltes necessitats diferents, interessos diferents però, per exemple, si parlem de la comunitat musulmana a Barcelona, hi ha una part que és migrada, i ser dona migrada vol dir afrontar-se a una sèrie de reptes a nivell laboral i a nivell general, i aquí el que està passant és que entitats que eren punt de trobada per a moltes dones o que podien servir per a ajudar-les tant a fer un procés d’inserció laboral, com a entendre un contracte, o a denunciar situacions relacionades amb temes d’habitatge o de feina…, aquests espais, doncs, van haver de tancar durant uns dies o són de més difícil accés i, evidentment, les necessitats es transformen, es passa més de parlar, potser, de projectes de trobada, etc. a parlar de les necessitats materials reals, i els espais on se solien fer ja no donen l’abast. Hi ha una situació d’emergència que crec que tothom veu i tothom coneix, a la ciutat de Barcelona i a tot arreu, derivada de la gent que ja vivia en precarietat i la gent que ara hi afegeix l’ERTE i les dificultats econòmiques derivades de la pandèmia. Llavors, en aquest sentit, sí que hi ha un canvi.

Després, més en general, hi ha les mateixes dificultats que arreu: el fet d’estar a casa fa que, com dèiem, els espais de trobada no estiguin tan presents, i això ho substituïm per la digitalització i, bé, cal una mica veure com ens adaptem tots i com ho anem arreglant.

A: I Míriam, ja per finalitzar, quin és, o hauria de ser, el paper de les entitats socials en relació a aquests reptes.

M: Jo crec que les entitats socials i el context en què es mouen, i és veritat que la burocràcia fa que sigui molt difícil de cop canviar un projecte de la nit al dia, o començar a aplicar canvis i flexibilitzar la forma de fer certes coses, però és veritat que quan s’està parlant de col·lectius vulnerables s’està parlant de gent que no té accés a certes coses i una de les coses que va passar a l’inici de la pandèmia va ser que, de cop, tot estava molt digitalitzat i, en el cas de les dones, la taxa de dones que no saben llegir o no tenen accés a la digitalització és molt més elevada que la dels homes. I si tot passa a ser digital, estàs deixant fora una part molt important de la població, i segurament és la part que més ho necessita. Si totes les sol·licituds d’ajuts es fan online, si tota la comunicació dels ajuts es fa online pensant que arribarà a tothom, el que passa és que hi ha gent que no ho sap fer servir, que no té ordinador a casa, que no té internet a casa, que en l’únic moment que podia fer servir un ordinador era a la biblioteca i la biblioteca està tancada… Aleshores, respecte a aquesta digitalització de tot plegat jo crec que aquí sí que hi ha una reflexió a fer, és a dir, si tot passa a ser online perquè no tenim alternativa, què passa amb les persones que no tenen accés a l’online? I és que no és tan universal com ens pensem, partim de la base que tothom té un mòbil, i un ordinador, i que tothom sap més o menys fer tràmits online, i la realitat és que no, que hi ha moltes persones a dia d’avui que això no saben fer, no ho poden fer i la manera com estan escrits els documents oficials i institucionals és molt complicada, i a això l’hi sumes que, a més de no entendre el formulari, no hi pots accedir, perquè te l’has de baixar i editar-lo, etc. Els cas és que podem fer molt debat, de qüestions més teòriques, de com ens agradaria que fos, la cultura, l’intercanvi, etc., però la realitat material és la que és, i aquí sí que crec que hi ha un repte: com salvar aquest moment sense tenir la presencialitat entre els col·lectius que més presencialitat necessiten.

A: Molt bé, Míriam, moltes gràcies per la teva participació i fins molt aviat.

M: Gràcies!