Entrevista a Maria Jesús Larios
Adjunta per a la defensa dels drets dels infants i els adolescents del Síndic de Greuges

Anna Martínez, Taula Tercer Sector (A): La crisi social i sanitària provocada per la COVID-19 ha afectat molt especialment infants i adolescents, sobretot aquells que ja estaven en situacions de màxima vulnerabilitat. Per abordar aquest tema, avui hem convidat la Maria Jesús Larios, adjunta per a la defensa dels drets de la infància i l’adolescència del Síndic de Greuges des de l’any 2010, doctora en dret per la Universitat de Barcelona i professora de dret constitucional a la mateixa universitat.
Benvinguda, Maria Jesús, al nostre cicle Reflexions de futur, i moltes gràcies per acceptar la nostra invitació.

Maria Jesús Larios, adjunta al Síndic de Greuges (MJ) : Hola, bon dia, gràcies a vosaltres.

A: Maria Jesús, quina és la situació que la crisi del coronavirus ha provocat en relació amb la garantia de drets d’infants i adolescents? En concret, ens agradaria que ens parlessis sobre aquells aspectes que afecten la seva educació i també en relació amb les persones migrades, quin ha estat l’impacte en aquest col·lectiu tan vulnerable?

M.J: Com bé has dit, el col·lectiu dels infants i adolescents ha estat un dels col·lectius més fortament afectats. No vull dir que siguin els més afectats, òbviament hi ha altres col·lectius que des del punt de vista de la salut han estat afectats més directament, però el col·lectiu d’infants i adolescents, des del primer moment de l’esclat de la crisi, van veure com les seves activitats ordinàries, les activitats escolars, de lleure, de relació amb els seus amics i companys, van quedar suspeses i hi va haver una afectació directa en els seus drets. Abans d’entrar en els drets, en concret, s’ha de dir que nosaltres vam veure des de l’inici que hi havia una gestió bastant adultocentrista de les mesures. Dins un desconeixement general, perquè no se sabia fins a quin punt hi havia contagis, etc., de seguida es van prendre mesures com tancar centres, tancar parcs, no surt ningú… i això va tenir uns efectes sobre el desenvolupament emocional, la salut física i també emocional dels infants i adolescents i també, naturalment, en els seus drets educatius. Dins el que implica l’afectació de drets, el fet de suspendre les activitats lectives als centres i organitzar tota l’atenció telemàtica que es va fer, el que nosaltres com a Síndic vam palesar i també ho han posat de manifest altres especialistes, és que aquestes mesures van acabar afectant, com sempre, aquells més vulnerables. Aquells infants, nens i nenes, adolescents, havien de fer les tasques escolars en unes condicions domiciliàries determinades, també entrava en joc l’accés a mitjans telemàtics (ja sigui amb ordinadors, amb xarxes, amb bones connexions), tot això va afectar, naturalment, a qui tenen més vulnerabilitat. El seguiment que fan les famílies, i ja sabem que no podem expressar aquí tots els elements, però moltes famílies van poder fer teletreball, d’altres no. Per tant, els infants més vulnerables sovint no tenien la seva família o havien de buscar ajuda, les famílies es van organitzar de formes diverses, però molts no van tenir el suport que requeria, moltes de les vegades, fer front a unes tasques escolars. Tothom en aquell moment de la crisi estava improvisant molt. Al principi uns centres es van organitzar més ràpidament que d’altres, van generar més seguiments, etc., per tant, tot plegat va afectar.

Nosaltres on hem posat molt l’accent, i crec que és molt important, és com recuperem allò que es diu l’efecte confinament en l’àmbit educatiu. És a dir, quan hi hagués una represa, com podíem recuperar aquelles situacions en què haguessin pogut quedar més afectats els infants i adolescents. Per tant, era molt important per nosaltres, evidentment, el seguiment en el moment del tancament dels centres, però sobretot la represa i com recuperar aquella pèrdua d’hàbits i, més en els adolescents que no tenien una trajectòria educativa gaire exitosa, com evitar que es despengessin, com evitar més fracàs escolar… Per tant, era molt important el reforç. En aquest sentit, s’ha de valorar positivament l’aposta que s’ha fet per part del Departament d’Educació per garantir la presencialitat sobretot en l’educació obligatòria i les mesures de reforç. Aquestes mesures, com sempre, hi ha un pla de xoc per als centres i costa que arribin a tothom, en temps i forma, encara tenim infants amb moltes dificultats, tant en l’accés a mitjans de suport com en l’acompanyament. En aquest sentit, des del Síndic, el que hem demanat és un suport intens en tots els centres educatius, per a tots els infants amb més vulnerabilitat. Aquests infants moltes vegades s’escolaritzen en el que s’anomenen centres d’alta complexitat, per tant, sí que és necessari que es reforcin amb professionals no només del món educatiu sinó del món social, professionals com educadors socials, psicòlegs, personal de l’àmbit de la infermeria perquè també hi ha tot el vessant de prevenció dels contagis, que hi juga un paper molt important, cal doncs que es reforci molt en aquests centres.

Em deies que fes esment específic a la situació dels infants d’origen immigrat o que les seves famílies han arribat a Catalunya des d’altres indrets perquè aquestes famílies en si mateixes tenen més dificultats. Nosaltres el que veiem és, com més enllà dels drets educatius, el nivell de pobresa o de mancances econòmiques que tenen les famílies, que ja teníem perquè malauradament a Catalunya tenim un índex de pobresa molt elevat, doncs la crisi generada per la situació de crisi econòmica i social ha precaritzat molt aquestes famílies. Hem tingut situacions de desnonaments, de pèrdua d’habitatges, de mancances en l’accés a drets bàsics que ens preocupen molt. Ens preocupen les situacions de pobresa infantil que acaben afectant tota la resta de drets dels infants. Un infant que és pobre té més dificultats en l’àmbit educatiu, també té més possibilitats de tenir dificultat en l’accés al lleure, en la seva salut, etc. i això en aquest sentit ens preocupa específicament.

Hi ha un col·lectiu que en altres moments ha estat molt present en els mitjans de comunicació, sovint de manera inadequada i estigmatitzada, com és el col·lectiu de menors no acompanyats, que són els adolescents que arriben sols amb un projecte educatiu i laboral al nostre país. Aquest col·lectiu ens preocupa especialment perquè la precarització de l’acompanyament, que es fa moltes vegades des de l’administració i des de les entitats, en aquests moments de tancament de centres i de serveis sí que hem vist alguns supòsits de molta solitud i de molta mancança d’acompanyament; tant si és perquè arriben a la majoria d’edat i deixen d’estar en un centre, com si són els que encara van arribant i no tenen tant el focus mediàtic però sí que necessiten una atenció i un acompanyament. En aquest sentit, creiem que en els col·lectius més vulnerables dins la situació de la infància en general, aquests necessiten una atenció específica, especialment en temps en els quals els serveis potser no estan tan a prop, ni tan presents. Hi va haver moments en què molts serveis de proximitat, de serveis socials, d’espais joves es van tancar. Les necessitats d’aquests adolescents i infants no només existeixen sinó que potser s’han fet més urgents i més intenses. En aquest sentit, és important aquest ull posat en els més vulnerables sigui quina sigui la seva situació.

Un altre tema a remarcar és com en situacions de major confinament i de limitació de les relacions, tant en el moment de tancaments de centres, ara també n’estem tenint alguns, o en la secundària, on s’està fent semipresencialitat, els infants i els adolescents estan menys visibles per part dels serveis, i per a la resta de persones i també, vull aprofitar aquesta entrevista per cridar l’atenció sobre la necessitat de tenir sempre els ulls molt oberts per poder detectar possibles situacions de maltractament, tractaments inadequats, negligències que poden quedar més amagades en situacions de confinament i de menys contacte amb els serveis amb tracte general. Per exemple, tot el seguiment que es fa des de la pediatria, les visites que fan els CAPs als infants, que poden detectar la seva evolució: des de la vacunació fins a l’alimentació adequada i també la detecció de possibles tractaments inadequats. Si la situació mèdica es veu afectada per la situació de la pandèmia, també això queda afectat, per tant, aquesta és una època en què les necessitats socials, educatives, de salut i de desenvolupament són més grans per la precarització de moltes famílies, i alhora, el fet que molts serveis estiguin col·lapsats o s’hi hagin aplicat mesures determinades per prevenció de contagis, pot crear un gap en què no estiguem atenent adequadament moltes necessitats. I aquest és un tema que crec que és important tenir en compte.

A: Quins aprenentatges s’han extret de la situació viscuda? I quins reptes i oportunitats creus que se’ns presenten com a tercer sector?

M.J: Com a tercer sector en l’àmbit d’infància i adolescència es presten serveis en tots els àmbits, des de la protecció, el lleure, l’educació, és a dir, hi ha molta activitat desenvolupada pel tercer sector. I el tercer sector ha evidenciat que és un sector clau en el sistema de prestacions i protecció social i d’atenció a la infància i adolescència. Per tant, crec que el tercer sector hauria de ser situat també en la seva dimensió pública, de manera que es reconegués més la tasca que es fa en l’atenció a la població en general i a la infància i adolescència i també que, d’alguna manera, se’l dotés d’una estabilitat que sovint les entitats que formen part del tercer sector no tenen. Les entitats sovint expliquen com veuen incrementar la població que tenen disposant dels mateixos recursos, és a dir, s’incrementen les necessitats i tenen els mateixos recursos i han de gestionar la demanda de més recursos sovint sense la rapidesa i la immediatesa que caldria. També penso que és important una millora de la coordinació o del treball conjunt entre les institucions del tercer sector i l’administració. Moltes vegades podem tenir una certa sensació de sistemes paral·lels, quan estan atenent a la mateixa població, i potser faltaria més coordinació i interacció entre el tercer sector i l’administració, que és qui té l’encàrrec directe de la prestació dels serveis. Crec que és important aquesta millor coordinació. I en tercer lloc, potser podria ser un moment perquè el tercer sector fes una certa sacsejada de la seva forma d’intervenció i es replantegés si cal modificar algunes de les estratègies d’actuació per intervenir i arribar de manera més directa a sectors de la població als quals no arribi, a estar més present davant de la societat i explicar-se perquè la societat conegui les accions que desenvolupa el tercer sector, i també millorar la mateixa participació amb els col·lectius dels infants i els adolescents amb els quals intervé, en com es dissenyen les estratègies d’intervenció. Potser també és un bon moment no només perquè es reconegui la tasca del tercer sector i perquè es busquin formes de consolidar la intervenció sinó també per fer una mirada interna o d’autocrítica per veure com es pot arribar de manera més àgil i amb serveis més moderns i adequats a les necessitats actuals, que són canviants en cada moment. No sé si…, teníem poc temps…

A: Moltes gràcies, t’has ajustat perfectament al temps. Gràcies Maria Jesús per les teves reflexions, com sempre ha estat un plaer escoltar-te. La veritat és que un país on no estan ben garantits els drets dels infants i adolescents i amb un índex de pobresa molt elevat, no és el país que volem, i des del tercer sector seguirem treballant i, com tu dius, adaptant-nos, amb autocrítica i de la mà d’experts com ara tu per lluitar contra aquesta xacra. Moltes gràcies per la teva participació.

M.J: A vosaltres, moltes gràcies!