Anna: La situació provocada per la Covid-19 té una derivada molt preocupant en el greu increment de la pobresa i, per tant, en el nombre de persones en risc d’exclusió social. Quan encara no s’havia superat la crisi econòmica de fa deu anys, ens trobem amb aquesta pandèmia que, econòmicament, està afectant de ple als col·lectius més vulnerables, fent-los encara més febles. En aquest context, la importància de garantir uns ingressos mínims és vital per garantir els drets de tots els ciutadans i el seu benestar. Per abordar el tema de la inclusió i els ingressos mínims, dins del nostre cicle d’entrevistes Reflexions de futur, avui hem convidat el Manuel Aguilar, professor de Política i Serveis Socials de la Universitat de Barcelona. Benvingut, Manuel, a aquest cicle Reflexions de futur.

Manuel: Hola. Bon dia.

A: Bon dia, Manuel. Ens agradaria poder escoltar les teves reflexions en torn els efectes que pot tenir aquesta crisi en els col·lectius més desfavorits i la importància de poder garantir uns ingressos mínims. I en aquesta direcció et plantejarem les següents preguntes: quina és la situació en relació amb els ingressos mínims dels col·lectius més vulnerables que ha generat la crisi del coronavirus? Quines propostes i mesures s’han aplicat o bé caldria aplicar? I en darrer lloc, quin és i quin hauria de ser el paper del tercer sector?

M: Bon dia. Moltes gràcies per la possibilitat de ser aquí compartint idees amb vosaltres. Hi ha una primera qüestió que és important d’assenyalar i és la situació que vivim amb la pandèmia de la covid-19. És evident que ningú pot negar que té elements excepcionals i elements anòmals o als que no estàvem acostumats i que tenen caràcter excepcional, però jo diria que moltes de les coses i dels efectes que estem veient passen a molts nivells i, sobretot, el que tu planteges: la pobresa i la manca d’ingressos, la irregularitat dels ingressos d’una part important de la població, té alguns elements nous, però té molts elements que ja hi havia. D’alguna manera, la crisi, per una banda, porta a l’extrem algunes de les dificultats que ja patíem i no només durant la crisi, la gran recessió del 2008 cap endavant, sinó que fins i tot des dels anys 80 cap aquí. Això crec que aprofundeix en les tendències que ja hi havia i també és cert que té alguns elements nous o atípics, però això ja passa amb totes les crisis. En la gran recessió del 2008, el que ens va sorprendre és que, de cop i volta, el sector més afectat eren els treballadors de la construcció i per això va tenir un efecte que no estava exactament previst. L’impacte en termes de destrucció d’ocupació va afectar sobretot a homes perquè és un sector molt concret on hi ha majoritàriament homes.

En aquest cas, jo diria que part dels efectes de tipus general també estan tenint efectes molt diferenciats per sectors, fins i tot amb alguns que tradicionalment s’havien vist menys afectats. Penseu que hi ha serveis que estan funcionant igual que abans, al 100%, i la gent cobra el mateix, i que hi ha sectors que han hagut de tancar temporalment i estan veient com reobren, però, per exemple, s’han donat situacions curioses o diferents d’altres moments i és que, segurament, l’economia submergida ha sigut de les més afectades. Normalment, en altres condicions, l’economia submergida continuaria funcionant més o menys, però ens trobem que això ha quedat tancat perquè hi ha hagut un tancament que no ha estat econòmic, sinó físic de l’espai públic i de la possibilitat de la gent d’anar als seus llocs de treball. A vegades, això afecta gent que viu de l’economia submergida en situacions de molta pobresa, però també d’ingressos no tan extremadament pobres: sobrevivint amb sous acceptables per a un sector que no  està regulat i que de cop i volta ha tancat, creant uns impactes que hem anat veient aquests dies.

Jo, quan obrim aquestes reflexions sobre la garantia de rendes, molts debats es posen a damunt de la taula i diuen que ens hem de preparar per a la societat que ens vindrà i sobre com serà la nostra societat d’aquí deu, vint, trenta anys amb totes aquestes coses: la robotització, la globalització… Jo, a vegades, penso que el primer que hem de fer és no pensar tant en què canviarà durant els propers quaranta anys, sinó com ens adaptem als canvis dels darrers quaranta anys que encara no hem fet. Jo crec que aquesta qüestió és important. Per dir-ho molt breument, en el fons, el que ha canviat des de fa quaranta anys, des dels anys 80 cap aquí, és que tenim una societat en què hi ha, d’una banda, molta més feina: si mirem les xifres, treballa molta més gent. A vegades diuen que s’acaba la feina, però, de moment, s’ha duplicat des dels 80 cap aquí. El que passa és que s’ha estès un tipus de feina que és el que demana el sistema econòmic: és una feina fragmentada que pot ser a temps parcial durant tota la setmana o potser durant alguns dies a la setmana, pot ser durant algunes setmanes del mes, durant alguns dies del mes o durant algunes setmanes i dies de l’any. És a dir, han aparegut unes necessitats de flexibilitat del sistema econòmic en moltes feines “triturades”, per dir-ho d’alguna manera, que s’ha aconseguit amb la incorporació massiva de persones (i sobretot de les dones) al mercat de treball. Llavors, tenim molta més feina que abans, però una part molt important d’aquesta feina és fragmentada. Si mirem alguns dels elements que han aparegut nous en aquests darrers quaranta anys, a tot allò que anomenem col·loquialment “pobresa laboral”, és a dir, persones que tot i que estan treballant, estan en situacions d’insuficiència absoluta d’ingressos, veiem que té a veure amb els sous per hora que es paguen en alguns casos, però sobretot té a veure amb les menys hores que treballa la gent. A vegades, els sous per hora poden ser correctes o fins i tot superiors al sou mínim, però el problema és que la gent no acumula prou temps de treball i estabilitat perquè els permeti mantenir-se i això toca un tema cultural, ja que encara tenim una certa tendència a viure amb la cultura de la segona postguerra mundial i de l’estat del benestar als països rics d’Europa, però que a nosaltres ens va arribar molt tard. Aquesta cultura venia a dir que una persona tenia feina per llarg i que, per tant, el tema de la subsistència econòmica ja estava resolt perquè aquesta feina devia permetre subsistir a la família. De fet, a la Constitució espanyola encara diu que els treballadors tindran dret a un sou per a ells i per a la seva família, suposant que amb un sou per casa ja es garantia l’estabilitat econòmica. Això ha passat a la història, no perquè no hi hagi encara molta gent que treballa amb sous que li permeten viure, sinó perquè hi ha moltíssima gent que ha de treballar del que hi hagi, que són feines que per la intensitat horària o, a vegades, per les condicions salarials, no els permeten tirar endavant. Aquest és un tema que tenim pendent més enllà de si els robots ens trauran la feina d’aquí a quaranta anys, ja que no estem segurs de si passarà. Això ja ha succeït.

Llavors, això què implica per a les polítiques de garantia de rendes? Implica que el vell model basat en el fet que quan treballaves, estaves bé i quan et quedaves et sense feina, cobraves la prestació d’atur que era molt semblant al sou no resol les situacions de fons, ja no és suficient. Pot servir per a un moment conjuntural. De fet, la resposta que s’està donant a la crisi actual de dir: “les persones que han de tancar la seva feina, però podem suposar que en dos, tres o quatre mesos tornaran a obrir”, diguem-ne que ho estem fent raonablement bé perquè és aquest mecanisme dels ERTO i una prestació a la qual s’admeten tres requisits i que no s’està fent malament que es basa en una cotització perquè la gent cobri més o menys el que estava cobrant durant aquest temps i que després tornin a la seva feina. El problema és tot aquest altre espai de feines precàries, de feines fragmentades en les quals el problema no és ni si cobres una prestació d’atur, ja que moltes vegades no estan aturats perquè estan treballant en feinetes o treballen uns dies sí i uns dies no. Com que les prestacions d’atur encara no es paguen per dies treballats, sinó que es paguen per mesos sencers de ser a l’atur, no els serveix. El problema és que el sistema vell tell tenia això: la prestació d’atur per quan perdies la feina i, després, tenia unes rendes mínimes, en general molt limitades i molt encotillades perquè se’ls considerava com a sectors exclosos o marginals i a mi em sembla que probablement això es feia de manera molt injusta. Aquests dos espais ja no estan diferenciats. Hi ha tot un espai molt ampli que oscil·la entre la precarietat laboral, el temps d’atur relativament llarg i les situacions de més dificultat que ha fet que a molts llocs s’estiguin plantejant processos de fusió entre part de les prestacions d’atur i les rendes mínims perquè hi hagi un sistema més general, compartit amb la feina i que no només serveixi per ajudar la gent a trobar una feina. Directament, es poden trobar documents oficials en molts governs europeus sobre aquest tema: el seu objectiu és el manteniment a llarg termini d’aquesta població treballadora amb uns ingressos baixos per raons diferents. Per tant, jo crec que, en aquest sentit, faríem més bé en aprofitar l’impacte que ha tingut això per començar a muntar un sistema que doni resposta a aquesta realitat. Evidentment, a curt termini, també s’han de fer coses que serveixin per aguantar bé el pas dels mesos quan l’impacte es més dur. però s’ha d’aprofitar per pensar a fons el sistema de garantia de rendes de forma que permeti protegir a tot aquest espai que està entre la feina, l’atur, les feines temporals o la baixa intensitat en les llars, ja que potser hi ha algú que treballa, però diverses persones no treballen. Hi ha moltes situacions que necessiten d’una protecció diferent de la que tradicionalment tenim: “o estàs aturat i llavors tens una prestació o ets un exclòs social, per dir-ho d’alguna manera, i llavors tens un tractament molt fet a mida de la persona”. Jo crec que això és el que cal superar. Ara, no sé si vols em fer les altres preguntes o passo directament…

A: Sí, Manuel. Ara només quedaria l’última pregunta que seria quin és i quin hauria de ser el paper del tercer sector en tota aquesta situació que també ens has exposat.

M: En primer lloc, quan parlem del tercer sector, a mi m’agrada dir que una de les característiques o dels elements claus de la naturalesa del tercer sector, o això crec jo, és que és voluntari i, per tant, fa el que considera oportú que ha de fer. M’explico: així com a ciutadans podem demanar què han de fer els governs, que per això votem a les eleccions, i podem opinar públicament de què volem que els nostres governs, els que paguem amb els nostres impostos, facin en qualsevol camp de la política, el tercer sector es deu a ell mateix i a les persones que el configuren i han optat per fer voluntàriament determinat tipus de feines i amb una motivació que pot ser d’un tipus molt diferent. Per tant, el primer que s’ha de dir és que el tercer sector ha de saber ell mateix o les entitats que pot tenir objectius i finalitats diferents de què vol fer. Pel que fa a quin paper poden tenir en aquestes situacions, evidentment no negaré o no diré que és una mala idea que la gent faci el que consideri oportú per donar resposta immediata a les situacions que tens al davant. Per tant, tant el tercer sector com l’acció individual pot tapar forats que existeixen.

Jo diria, com a criteri general, que em sembla que la garantia de drets de les persones, i començant per aquest tema que parlem de la renda mínima o d’un ingrés mínim, és una responsabilitat fonamentalment pública perquè s’ha de garantir com a dret i, a més, s’ha de finançar bàsicament amb els imposts. Ho dic perquè en aquestes llargues setmanes hem vist en altres llocs, no aquí a Catalunya, algunes coses un poc sorprenents com alguna donació privada per finançar la renda mínima d’una comunitat autònoma. Doncs no! Això s’ha de pagar amb impostos! Les donacions privades estan molt bé perquè les entitats del tercer sector facin el que creuen que han de fer. Per mi, el tercer sector té diverses funcions útils i interessants socialment. Jo diria que una primera funció molt important és innovar, és provar coses. Tots sabem que fins i tot les administracions públiques més avançades i més modernes tenen dificultats per posar en marxa coses molt noves perquè requereixen d’uns processos molt complicats i té una garantia que tracten a tothom per igual. Un avantatge important del tercer sector és que pot llançar-se a fer coses que poden obrir camins nous i crec que aquesta feina fonamental d’innovació correspon al tercer sector.

Jo diria que l’altra gran aportació és contribuir a prestar o a desenvolupar els serveis perquè estiguin en condicions d’aportar valor afegit que resulti d’interès a l’afegit social. Aquests dies o aquestes setmanes, amb tots els problemes de les residències, s’està discutint molt sobre la privatització o no sense discutir quin paper positiu o negatiu ha tingut la gestió privada de les residències o d’altres serveis. Al meu entendre, possiblement el debat no és tant sobre la privatització o no, sinó sobre si els serveis públics han de ser tots de gestió directa pública o han de tenir prestacions d’actors privats, siguin del tercer sector o siguin mercantils. La pregunta sobretot és: aquesta provisió privada de sectors públics aportarà valor afegit? És a dir, si simplement ho fa més barat perquè els treballadors cobren menys, com passa en algunes ocasions, o és que realment pot aportar coneixement, adaptació, motivació o altre tipus d’elements que aporten valor afegit. Jo, si porta valor afegit, em sembla que és perfectament legítim fer-ho i, per tant,  podem pensar en programes concrets en els quals tots sabem que si aquests serveis els presta el personal d’un determinat tipus d’entitats amb diverses motivacions, ho farà millor, amb més experiència o amb més flexibilitat que un empleat públic i això ho dic amb tot el respecte per als funcionaris públics perquè, per començar, jo ho soc.

Per tant, si es tracta d’aquest element, no veig que hi hagi problema. Jo diria que la innovació i la motivació pròpia per obrir camins ho trien voluntàriament les entitats del tercer sector perquè aquesta és la seva utilitat: preocupar-se pel problema x perquè als altres no els preocupa i tu et poses a treballar sobre això i, possiblement, és un problema que moltes vegades no el veu la majoria de la gent o no prou visible perquè intervinguin el conjunt de la ciutadania i el sector públic i això és molt positiu. Després, aporten valor afegit. “Valor afegit” no vol dir fer-ho més barat, sinó fer-ho amb elements de qualitat o amb elements que s’adaptin a les necessitats més grans. Aquí entra el que deia abans: no crec que la funció del tercer sector sigui garantir que la gent tingui diners per menjar cada mes, però si no ho fa ningú més, llavors ningú et pot dir que demà passat no ho hagin de fer si tenen una persona que està en aquesta situació. Jo diria que més aviat el seu paper està en aquest altre camp. Per tant, els veig molt més en el camp de la intervenció, el de suplement de projectes, etcètera.

A: Molt bé, Manuel. Moltes gràcies. La veritat és que ens has fet un gran resum de les situacions de precarietat laboral, de les prestacions d’atur, de les rendes mínimes i de la necessitat de crear un sistema que respongui a la nostra realitat. Prenem bona nota de les teves reflexiones i des de la Taula seguirem treballant motivats, com tu ens has dit, i innovant per garantir els drets de tots els ciutadans i, especialment, dels més vulnerables. Moltes gràcies per les teves paraules. Seguirem reflexionant plegats.

M: Perfecte. Gràcies a vosaltres.