Entrevista a Gemma Ubasart

Politòloga, comunicadora i professora de la Universitat de Girona

Anna M. – Taula Tercer Sector (A): Benvinguda, Gemma, al nostre cicle d’entrevistes Reflexions de futur.
Gemma, quin creus que ha de ser el paper de la participació ciutadana en un context d’emergència sanitària i social?

Gemma U. – (G): Bé, el paper del teixit social, del teixit comunitari, en definitiva, de la participació de la ciutadania és molt important i ha estat molt important, com hem vist, en aquesta crisi del coronavirus, que ha estat una crisi sanitària que ha derivat en crisi social i crisi econòmica. Jo diria que hi ha dues dimensions on la participació és molt important, una primera és potser la més evident, és la prestació de cures, de serveis, per atendre necessitats on no arriba ni el mercat ni les institucions i, per tant, la ciutadania, sigui de manera individual o organitzada, aporta aquest benestar a la ciutadania més vulnerable. Això ho hem vist amb la creació de bancs d’aliments, de cures en pandèmia, i podríem fer un llarg etcètera d’accions desenvolupades des del teixit social i comunitari. Però també hi ha una segona aportació, que potser no és tan evident i no és menys important, que és la generació d’uns valors de solidaritat, de cooperació, de bé comú, en context de pandèmia, fer front a la pandèmia des d’aquests valors, que ens fan sentir membres d’una comunitat i, per tant, interpel·len el benestar de les altres persones. Això és important perquè la pandèmia ha suposat que renunciéssim a algunes de les nostres quotidianitats, que renunciéssim al fet mateix de sortir de casa, per exemple. I això es pot significar de maneres diferents, des d’una perspectiva autoritària, vivim en un món autoritari o, al revés: ens cuidem, em cuido i cuido als altres. I jo crec que el paper actiu de la ciutadania ha tingut molt pes en la generació d’aquest sentit comú de cures, de solidaritat, de bé comú, en definitiva, de treballar conjuntament pel bé comú. Per tant, des de la individualitat, però sobretot des del teixit social comunitari organitzat, crec que s’ha treballat molt bé i encara hi ha molts reptes sobre la taula, cal continuar treballant, no tot es fer des de l’estat, des de les institucions i des del mercat o des de la família. Hi ha espais on la comunitat, la societat, hi té molt a dir i té molt a fer. I crec que a Catalunya podem estar orgullosos perquè és un espai on hi ha experiència acumulada i tenim encara molta experiència a desenvolupar.

A: Gemma, com consideres que ha estat la participació ciutadana davant de les noves necessitats que han sorgit arran de la Covid-19?

G: Sí, jo aquí identificaria diferents iniciatives i diferents formes de participació i d’organització ciutadana. Des d’iniciatives més informals, quan estàvem els primers mesos tancats i confinades a casa, aquelles primeres setmanes tan dures, es van desenvolupar una sèrie d’iniciatives informals d’anar a fer la compra al veí, d’anar a cuidar aquells infants petits perquè els seus pares i mares eren serveis essencials i havien d’anar treballar. Es va generar tota una xarxa informal, en el primer moment de la pandèmia. Després també podríem dir tota una sèrie d’organitzacions, de col·lectius, de xarxes creades de manera exprés a causa de la pandèmia i de les necessitats que es generaven: des de cosir mascaretes, preparar bates, material que no teníem als hospitals i a les botigues, des d’això fins a bancs d’aliments per cobrir les necessitats alimentàries bàsiques dels nostres veïns i veïnes, necessitat d’acompanyament emocional que podien tenir veïns i veïnes i, per tant, tota aquesta creació d’organitzacions, xarxes, col·lectius que van venir just després de la pandèmia i, fins i tot, algunes d’elles aprofitant les persones que podien sortir…, recordo que m’explicaven com es va fer tota la xarxa de cosidores de mascaretes al barri de Sant Andreu de Barcelona i com aprofitaven les persones que eren serveis essencials i podien sortir per distribuir i per organitzar-se per construir aquesta ajuda mútua. També diria, el paper important que van fer i que juguen des de les organitzacions del moviment veïnal més organitzat i més tradicional, fins a les organitzacions del tercer sector, organitzacions de llarga trajectòria però que també es van saber adaptar a les necessitats de la pandèmia, tant sanitàries com socials i econòmiques, que no havien aparegut de nou sinó que s’havien fet més cruentes amb la crisi del coronavirus. Per tant, tot aquest teixit associatiu veïnal, del tercer sector, tot aquest teixit que va treballar i treballa moltes vegades de manera voluntària, amb pocs recursos, i que és capaç d’acompanyar i tirar endavant projectes que si no hi fossin, la qualitat de vida de les nostres societats seria molt més deficient. I finalment, jo diria també el que han estat les mobilitzacions socials, els moviments socials, el caràcter més mobilitzador empenyent les administracions públiques perquè assumissin responsabilitats en la construcció d’un escut social, en el sosteniment de les cures…, per tant, aquesta pressió des del teixit ciutadà perquè les administracions públiques (l’administració local, l’administració catalana, l’estatal i fins i tot l’europea) assumissin que calia posar al centre la vida i que això suposava dedicar importants esforços als serveis públics però també dedicar-ne a la recuperació econòmica i que de cap manera es podia respondre altre cop a una crisi d’aquesta envergadura fent petit el servei públic, fent petites les institucions públiques mitjançant polítiques d’austeritat. Per tant, tenim un ampli ventall, jo crec que això s’ha destacat poc en parlar dels efectes de la pandèmia, s’ha destacat poc quina ha estat la realitat en pandèmia. I la realitat en pandèmia ha estat la visualització d’aquesta xarxa, d’aquests espais organitzatius, d’aquests petits grans de sorra que aporta molta ciutadania a nivell individual o col·lectiu per fer aquest món millor. Des de l’acció comunitària o des dels moviments socials, jo crec que això ho hauríem de poder reivindicar i posar en valor, de cara a la societat però també de cara a les institucions públiques perquè entenguin que recolzar aquesta xarxa social i comunitària és també fer un país millor, i generar igualtat i llibertat però també generar fraternitat. Sovint, a casa nostra, les polítiques públiques han oblidat la dimensió més humana i més propera de generació de fraternitat i d’empatia de les persones que habiten amb nosaltres.

A: T’has avançat una mica a la següent pregunta que et volia fer que era quin ha de ser el paper de les entitats socials i de les administracions davant d’aquesta onada de mobilització ciutadana?

G. Aquí jo crec que és molt important entendre que ni les administracions ho faran soles ni les organitzacions socials ho faran soles, i aquí cal establir importants llaços de col·laboració i de diàleg, i que les lògiques prioritàries en les polítiques públiques i les lògiques que guien les organitzacions socials molts cops poden ser compatibles i poden caminar en la mateixa direcció i caminant junts podem arribar més lluny. Des dels plans comunitaris fins a altres formes d’interrelació estat-comunitat, aquest diàleg productiu entre estat i comunitat…, i això suposa que les institucions no vulguin monopolitzar tota l’acció comunitària, tota l’acció social, que siguin capaces de dialogar amb aquelles organitzacions que coneixen des de la proximitat les problemàtiques social, ja no estem en el moment en què el govern, de dalt a baix, establia una sèrie d’actuacions públiques, i aquestes actuacions han de poder ser dialogades, construïdes amb altres actors, sobretot els actors socials, i també han de poder ser implementades conjuntament amb aquests actors socials i, per tant, des de les institucions s’ha d’entendre que cal una altra manera de governar. Segurament des de la proximitat això és més fàcil, des dels ajuntaments, des dels barris, treballar amb aquesta lògica és molt més fàcil i després, les organitzacions socials segurament també tenen el repte d’aprendre a compaginar moments de conflicte i moments de consens, moments de pressionar les institucions i moments de col·laborar, de construir col·lectivament projectes, sense oblidar que moltes vegades calen aquests moments de conflicte amb les institucions, perquè sinó el teixit social perdria la seva raó de ser. El que al 99 va formular el moviment veïnal, de passar de la protesta a la proposta, ser capaç de combinar la pressió a les institucions però també el treball conjunt. Crec que aquestes sinergies positives que es poden generar entre administracions i organitzacions socials són molt importants, i més davant de reptes de la magnitud d’aquesta pandèmia, o els reptes que tenim sobre la taula: tenim un país en què una cinquena part de la ciutadania està en situació de pobresa, si anem als infants, són un de cada quatre, i aquí tenim tota una sèrie d’indicadors que ens fan entendre que tenim molts reptes socials sobre la taula i no hi ha minut per perdre i no hi ha excusa que valgui per no treballar conjuntament per pal·liar totes aquestes situacions. I aquí també hi ha, al cantó de les organitzacions socials, hi ha una tasca que crec que és important, que és aquells serveis i prestacions que es duen a terme des del tercer sector, des de les organitzacions socials, han de tenir molts més recursos, s’han de poder desenvolupar amb qualitat i, per tant, aquí sí que hi ha uns deures importants a fer per part de l’administració pública, a nivell pressupostari, no tot són bones paraules, la col·laboració és important però si el tercer sector ha de prestar serveis s’han de poder prestar amb qualitat i amb personal ben remunerat i amb bones condicions laborals.

A: I ja per finalitzar, Gemma, quina és la situació d’accés a la participació social i política dels col·lectius més vulnerables com ara la gent gran, les persones amb discapacitat, amb problemes de salut mental, la infància, persones amb situació administrativa irregular, etc.

G: Des de la ciència política això s’ha estudiat molt, la participació és desigual, la participació política, la participació social, fins i tot la participació electoral, es veu claríssimament: aquelles persones incloses tenen tendència a participar més. A nivell electoral es veu claríssim, qui vota? Per edats, aquelles persones ja grans, dels trams d’edat més alts, i aquelles persones amb un nivell econòmic més benestant, per tant aquelles persones més incloses. Això passa amb tot tipus de participació, amb l’electoral, social, amb qüestions menys convencionals… Quin és el repte? Si realment creiem que s’han de fer polítiques públiques d’una altra manera, escoltant la ciutadania, escoltant els sectors socials, col·laborant fins i tot amb mesures de cooperació, de coprestació de serveis, fins i tot, doncs s’ha de treballar perquè aquesta participació sigui el màxim d’inclusiva possible, no n’hi ha prou amb dir que tenim polítiques que hem fet participadament i treballar per a això vol dir que la participació s’ha d’adequar, també, a cada col·lectivitat i potser ha de tenir diferents formats, diferents aproximacions, diferents maneres de produir-se però, per exemple, si jo estic en un ajuntament i obro un procés participatiu, no puc pensar que la gent ja vindrà a participar, perquè precisament la gent que et vindrà a participar segurament és la que ja participa i se sent més inclosa en la vida política i social i, per tant, és un repte important anar a buscar la resta i pensar de quines maneres ho podem fer. Ara citaves les persones grans, amb discapacitat, per què és millor ? Perquè la democràcia es democratitza però també perquè la democràcia així es fa més eficient. Si tenim una mirada molt més plural és bo normativament, perquè com més participem, millor, però també perquè farem millors polítiques públiques si som capaços d’escoltar i de fer partícips una pluralitat d’actors i de subjectes i crec que aquest és un repte quan els processos i mecanismes de participació ciutadana que s’han anat construint durant els vuitanta, han tingut diferents onades i crec que actualment un dels reptes més importants és com es construeixen polítiques públiques però també actuacions socials inclusives i plurals, i això ens farà fer una societat que millori democràticament perquè som més, però que millori també amb eficiència i amb eficàcia les polítiques públiques.

A: Moltes gràcies, Gemma, per la teva participació. Fins molt aviat!

G: Gràcies a vosaltres.